A continuació us presentem alguns dels referents que apareixen a la llegenda i/o a la nostra adaptació:

- La ciutat.

Tortosa, ciutat-port, arcaica fundació grega com a tyrsis dels mariners de Rodes, fou l'hel·lènica Tyrika, que esdevingué polis com a Tortoussa, civitas romana com a Dertosa i madina islàmica com a Turtûxa, sense abandonar mai el concepte mediterrani de ciutat-estat.

La part antiga de Tortosa està situada entre les muntanyes i el riu i travessada pels barrancs del Cèlio, del Rastre i de Caputxins.
És un lloc estratègic, que podia defensar-se molt bé dels possibles atacs enemics i que controlava el pas pel riu. També tenia la mar molt a prop i podien entrar i sortir els vaixells
Els primers pobladors van escollir aquest lloc per a contruir la ciutat i la van fortificar.
Els àrabs, que van manar a la ciutat prop de 400 anys, van edificar la fortalesa de la Suda i una sòlida muralla que tancava la ciutat, amb 4 portes.
Amb el temps, es van anar creant nous barris fora de les muralles, ocupats especialment per menestrals i comerciants al sector que s´anomenava l´Alfòndech, on encara el nom d'algun carrer ho recorda (Mercaders, La Llotja,.....). Ferreries no estava edificada en aquesta època per a poder defensar millor la ciutat.
Fa uns 600 anys, al segle XIV, es va construir un nou circuit emmurallat per a tancar aquests nous barris que s'havien format. Al cap dels anys aquesta muralla era insuficient per a defensar la ciutat perquè s'havia inventat la pólvora i s'havien perfeccionat els canons. Fa uns 300 anys, als s. XVII i XVIII, es va fortificar de nou Tortosa tot reforçant l'anterior recinte de muralles.
Per a que el foc de l´artilleria no arribés a la ciutat es van construir forts i avançades.
A finals del segle passat, ara fa cent anys aproximadament. es van tombar moltes de les muralles de Tortosa perquè es considerava que ja no feien falta per a la defensa de la ciutat i n'impedien el seu creixement.

- La demarcació.

La regió natural de Tortosa resta ara repartida entre les comunitats autònomes de Catalunya, València i Aragó, i justifica la seva història en l'eix cultural i econòmic de l´Ebre, raó per la qual fou coneguda com Ibèria, definició política de País o Terra de l´Ebre, i com a íbers els pobles que l´habitaven.
Ibèria es mantingué íntegra amb els romans, s'hi adaptà el bisbat de Tortosa, els dominadors gots i musulmans, encara que fou provisionalment alterada d´ençà de la conquesta dels croats al 1148, i definitivament desfeta per Jaume I: per qüestions patrimonials i hereditàries de la Corona, la meitat meridional (amb Dénia) fou incorporada a València, mentre que la septentrional romania en el principat de Catalunya sota el concepte territorial de Vegueria de Tortosa, malgrat que modernament les províncies espanyoles l'alteraren i les comarques perifèriques restaren en àrees de Tarragona i d'Aragó. Política desintegradora que també practicà l'Esglesia. Tortosa i la seva regió, centre i nus de comunicacions de l'antiga Corona d´Aragó, ha sofert els efectes d´una política imperialista que necessitava desvincular les nacionalitats de l'antiga confederació de la ciutat i repercutia en la davallada regional, en la decadència política i econòmica, en l'aïllament entre les equidistants Barcelona, València i Saragossa. El procés pot trobar una culminació amb la guerra civil de 1936-39, en esdevenir l'escenari de la Batalla de l´Ebre, amb la devastació de la ciutat i una bona part del territori.

Avui coneixem com Terres de l´Ebre les comarques del Baix Ebre, Montsià, Ribera d´Ebre i Terra Alta, demarcacions concebudes el 1936, encara que l'organització política i administrativa mai no ha pogut evitar la històrica unitat cultural, social i àdhuc econòmica de la natural regió ibèrica.

- Ermita del Coll de l'Alba.

Es la més antiga del terme municipal i potser de la comarca. Situada al bell cim oriental de la Via Augusta, a 450 m. d´altitud. Es una de les millors talaies del Baix Ebre. Es poden observar les dues vessants de la serra de Coll-Redó, la cual cosa ens permet tenir dues panoràmiques que abarquen, pràcticament, tots el paisatges de les comarques de l´Ebre.
VESSANT DE LLEVANT: El Delta, Mas de Cuello, Fanga, Camarles, Lligallo del Gangil, Deltebre, Illa de Gracia, Desembocadura del riu, El Galatcho, Els Calaixos de Buda.
VESSANT PONENT: Els Ports de Tortosa-Baseit, Serra de Godall, Caro, Tossal de la Reina, Montsià, L´Espina, Pla de la Galera, Roquetes, Tortosa, Pla del Reguers, Jesus, La Vall Al-luvial de L´Ebre.
L´ermita i el seu atri d´arcs apuntats pertanyen al gòtic català del segle XIV. L´edifici però deixa veure el seu origen pregòtic. La seva tradició romana sembla innegable i el petit conjunt dóna a entendre que té l´origen en la torre de defensa que es delata clamarent en el flanc dret de l´ermita i en la petita capella pagana (Venus blanques). Quasi tots els historiadors que ressenyen els principals santuaris de Catalunya situen l´origen cristià de l´ermita en temps dels gods.
A l´Edat Mitjana se li donava el nom del Coll de l´Alma, de l´Acma o Acme i, molt probablement, l´origen etimològic es basa en Coll de l´Agme.

La Mare de Déu, a més del pel nom de la partida on es troba, es també intitulada de l´Espasme i de l´Espant, sembla que per una virtut que tenia la primitiva imatge de fusta que no tolerava la presència de les mosques. Va rebre també l´advocació de Santa Maria de la Veritat.

L´ermita intervé en algunes de les tradicions tortosines com la de l´ordre de l´Atxa i la de la Rajola ensangrentada.
A poca distància està la Creu del Coll Redó, antiga talaia.

- Ermita de Mig Camí.

És la més freqüentada pels tortosins i la gent dels voltants.
Es troba a 4 km. de Tortosa. El nom fa referència a la seva ubicació entre Tortosa i el Coll de l´Alba.
En les seves immediacions s´ha conservat viu l´ancestral culte líctic que ens ha arribat cristianitzat (el pentacrinus, conegut popularmente com les estrelletes o els pilonets, (segments de Tiges d´algues marines fossilitzades) que ens recorden i testimonien els orígens marins d'aquestes serres.
La seva fundació és anterior a la dominació àrab. Ha estat destruïda en diverses ocasions com a consequència de les guerres i els setges de la ciutat.
A l´interior es custòdia la imatge de la Mare de Déu de la Providència, Patrona del Barri del Rastre.

La festa de Mig-Camí es celebra el segón diumenge després de la Pasqua de Resurrecció, jorn en el qual l´ermitori es veu també molt concorregut. També per la Mare de Déu d´Agost, a les festes del Rastre, es celebra romeria.

- Castell de la Suda.

Situat a l'antiga acròpolis romana, sobre restes d'un poblat ibèric. L´origen de la fortificació és de l'època àrab, del temps d´Abd-al-Rahman III. Té una superfície d'uns 45.000 m2.
Amb l'ocupació cristiana, el Castell farà la funció de presó pública de la ciutat.
Es converteix en residència reial ja en temps de Jaume I. De l´època de Pere el Cerimoniós es tenen notícies sobre les obres realitzades al Palau Reial.
La construcció patirà fortes modificacions als segles XV i XVII principalment a causa d'exigències militars de defensa. El sistema de torres i muralles emmerletades és substituït per parapets i troneres per a canons.
De l'antiga edificació es conserven les muralles, arcades d´accés al recinte, la nau del Polvorí en forma de volta, una sala amb finestres triforades, el pati d´armes i un important conjunt e galeries subterrànies. Des de la Punta del Diamant o torre de Túbal s´obté una perfecta visió de conjunt.

- La Seu de Tortosa.

És de planta basilical, amb tres naus i absis. No té creuer ni cimbori.
La construcció de la Seu es perllongà en el temps quatre segles, per la cual cosa presenta característiques de diversos estils arquitectònics.
• Estil Romànic s-XI-XII.
• Estil Gòtic S- XIII-XIV.
• Estil Barroc S-XVII-XVIII.
• Estil Neoclàssic S-XVIII-XIX.
Normalment, s´accedeix a la seu per una porta situada a la plaça de la Cinta, anomenada Porta de L´Olivera. Aquesta porta és decorada amb elements de l´estil barroc i, a la part superior, té una fornícula amb la imatge de la Mare de Déu de la Cinta.

Com les esglésies construïdes a l'època medieval, està orientada de Ponent (la façana) a llevant (l'absis). La catedral és coberta amb volta de creueria, que és pròpia de l'estil Gòtic.

La façana de la Seu és construïda en estil barroc i dividida en cinc cossos simètrics separats per pilastres.

A l´exterior de la Seu hi ha una sèrie de gàrgoles. Són unes escultures que representen caps d´animals o éssers monstruosos i que serveixen per a recollir l´aigua de pluja de la teulada, impedint que regalime per les parets i deteriore la pedra. Hom hi dóna una interpretació simbòlica, segons la cual, representen forces de caràcter demoníac, vençudes, presoneres i sotmeses a un poder superior.

- La Mare de Déu de la Cinta.

Segons la tradició, la nit del 24 al 25 de març de 1178, trenta anys després de que Comte Ramon Beremguer IV ocupés la ciutat de Tortosa, la Mare de Déu, acompanyada de Sant Pere, Sant Pau i un gran seguici d'Angels, es va aparèixer a un capellà que havia acudit a l'Església Catedral per les pregàries de maitines.
La verge es va donar a conèixer a l'atordit clergue i li féu lliurament del faixí o cenyidor que portava sobre el seu vestit. Afegí que ho feia com a signe d'afecte especial als tortosins, que en tan pocs anys havien construït aquella catedral recentment acabada.
El bisbe, els canonges i el clergat tortosí van rebre aquell obsequi, una cinta de dotze pams de llarga, teixida a mà a l'estil de l'antigor; van resguardar-la en una caixa de fusta tancada amb clau, i, des d'aquell moment, van retre-li veneració i culte. Va ser el poble qui va donar-li el nom que ara té, "Santa Cinta", i recorda la verge sota aquesta advocació: La Mare de Déu de la Cinta, que dóna nom a tantes dones tortosines i d´altres indrets de les terres de l´ebre.

- Lo riu.

És evident que Tortosa i les terres de l'Ebre deuen al riu tot el que són i han estat, des de l´Edat Mitjana fins als temps actuals, per l'aprofitament de les aigües per a l'agricultura, i per la seua gent, que l'han estimat i l'han defensat en tot moment. El riu Ebre ve a ser respecte a la comarca del Baix Ebre, i també a la major part de la seva conca, la clau de les seves riqueses naturals i un dels més sòlids fonaments.

Des de la Prehistòria el riu Ebre (Iber) ha estat la base de l'economia de les terres del seu curs, des de Fontibre (Santander) fins a la mar, en un trajecte d'uns 900 kms.
Des del segle IV a. de C. es té constància que era via fluvial de penetració cap a les terres de l´interior i en els últims segles ha estat el mitjà més important de comunicació mercantil i humana de tots els pobles de la seva conca.

El nom del riu Ebre fa la primera aparició en els documents escrits del periple grec, fins ara coneguts, d´Escilax de Carnyada que va viure cap l´any 490 abans de C. apareix amb la Grafia hel.lènica d´Iber.
La documentació romana, des de Titus Livi, amb referència al 217 a. de C., el menciona sempre per Hiberus.

Una sèrie de circumstàncies que s'han produït des de final del segle XIX, com han estat els mitjans de transport per ferrocarril i carretera, han fet que tot aquell mitjà de comunicació que es feia pel riu hagi desaparegut a poc a poc fins quedar totalment anul·lat.
Navegaven per l´Ebre vaixells i llaguts que es dedicaven al transport de viatgers i diversos productes que unien els pobles del seu curs fins arribar a Logroño, quan el cabal de les aigües ho permetia.
Les noves i modernes vies de comunicació han desfigurat aquella realitat geopolítica i econòmica que el riu comportava des de Saragosa fins a la Mediterrània.
En un temps no molt llunyà, l´Ebre era una via ampla amb moltes arrieries que eren la base de la seva economia.

El riu Ebre que, a través dels segles, ha fertilizat les terres de la seva conca, també ha causat grans perjudicis, per les moltes inundacions que han sofert els camps i les poblacions dels marges del seu curs.
Respecte als nivells assolits per l´aigua en diferents inundacions, hi ha un liminògraf de ceràmica a la façana de l´església de Xerta que marca la màxima altura (10 metres sobre el nivell normal) en la riuada del 1787 fins a la del 4 de gener del 1961, que és l'última que s'ha produït.
Actualment, la captació d'aigua pels diversos pantans, que s´han construït al curs de l´Ebre, i per la regulació de les aigües, fan que siguin inviables noves inundacions com les que s'han esmentat. Els pantans també han produït que els arrossegaments de terres i llims que l'Ebre deixava, extenent el Delta, ja no es produexin. La zona deltàica està en franca regresió i és ocupada per la mar en extenses zones, que fins fa poc anys, eren terres cultivades.

Material extret de la web on hi trobareu més informació:
http://www.garaje.ya.com/barbera2000