"...
- No m´agrada donar l´esquena a un samurai, sobretot si està armat. Tot i que, en realitat mai no els he vistos sense armes. Són tots uns degenerats!
- Per què?
- Els agrada matar. Tenen per costum dormir amb els sabres. Aquest és un gran país, però els samurais són tan perillosos com els escurçons i molt més roïns.
- Perquè?
- No ho sé anglès, però ho són- Va respondre en Rodrigues, content de parlar amb algú de la seva raça -.Com hi ha Déu, tots els japonesos són diferents a nosaltres, però els samurais són els pitjors. No temen res, i menys encara la mort. Si un superior diu "mata", el samurai mata; si li diu "mor", el samurai es llança sobre el sabre o s´obre el ventre. També hi ha dones samurai. Maten per protegir llurs amos, que és com aquí anomenen els seus marits, o se suïciden si ells ho ordenen. Aleshores, es tallen el coll. Bé, malgrat tot, les dones són diferents. No hi ha res en el món com elles. Però els samurais...
- Com arriben a ser-ho? N´hi ha prou de tallar-se el pèl i portar dos sabres?
- Ho són per naixement. Per descomptat, hi ha moltes categories de samurais, des dels daymio, que són la màxima jerarquia, fins els qui nosaltres en diriem soldats sense graduació, que són el rang inferior. Gairebé sempre és qüestió d´herència...s´ha de néixer samurai. Aquesta paraula prové d´una altra que significa "servir". Però, tot i que s´inclinen davant dels de més categoria, tots són samurais i tenen privilegis especials...ho governen tot i tot els pertany. Qualsevol d´ells pot matar a qui no sigui samurai, sigui home, dona o infant, amb raó o sense. Jo els he vist matar sols per provar la fulla de llurs sabres."

"...Kikú narrava ara una història divertida i Omi reia. Alhora, ella agafà una taronja menuda i, fent servir les llargues ungles, la va obrir com una flor els grills de la qual eren els pètals i la pell partida les fulles.
- Vols una taronja, Omi-san?
...El primer impuls d´Omi va ser dir que no podia destruir tanta bellesa però això hauria estat una descortesia.
'¿Com puc correspondre al plaer que m´ha donat - pensà -, mostrant-me com creava una cosa tan bonica i alhora tan efímera?'
...Sostingué un moment la flor a les mans i després va extraure delicadament quatre grills, equidistants, i se´ls menjà amb fruïció. En resultà una altra flor. En tragué quatre grills més creant un nou dibuix floral. Després agafà un altre grill, i un altre, de manera que els tres restants formaven una altra flor.
...Encabat, arrancà dos grills més i posà l´últim en el bressol format per la pell de la taronja, com una lluna en quart creixent a dins d´un sol."

"Karma és karma, - va pensar -. Tu pertanys al Zen. L´Absolut, el Tao, és dins teu. Pensa que el Bé i el Mal no tenen cap importància. Dins i Fora son coses indiferents, com ho són la Vida i la Mort. Entra a la Esfera on no hi ha por a la mort ni esperança en altra vida, on ets lliure dels impediments de la vida i de les necessitats de salvació. Tu mateix ets el Tao. Sigues tu, ara, la roca on s´hi estavellen inútilment les onades de la vida..."

 

PEARL S. BUCK: Vent de l´Est, vent de l´Oest.

.....A la novel·la "Vent de l´Est, vent de l´Oest", de Pearl S. Buck, se´ns ofereix la visió que poden tenir els xinesos de qualsevol fet quotidià, contraposant-la a la d´un europeu. Hi apareixen actituds que poden resultar-nos molt familiars.

 

."...havia quedat fascinada mirant tres petits estrangers que jugaven per terra. Mai no havia vist unes criatures tan estranyes.
Estaven grassons i tenien aparença de bona salut, però tots tenien els cabells blancs. Això em va confirmar el que havia sentit dir: que els estrangers tenen una natura a l´inrevés de la nostra, i neixen amb cabells blancs que s´enfosqueixen a mesura que van creixent. La pell era molt blanca, i vaig pensar que els hi emblanquien amb alguna aigua medicinal, fins que la seva mare em va ensenyar una habitació en la qual, segons em digué, són rentats cada dia de cap a peus. Això em va explicar perquè tenien la pell tan blanca. Els colors de la natura es descoloreixen si es renten tant.
....La mare em va ensenyar també els seus vestits; tota la roba interior és blanca, i el més petit dels nens anava vestit de blanc de cap a peus. Li vaig preguntar si portava dol d´algun parent, ja que el blanc és el color de la pena, però em va contestar que no era per això sinó perquè el nen anés sempre net. Vaig pensar que en aquest cas hauria estat millor un color fosc, que no s´embruta tant; però no vaig dir res, i continuava observant.
....Vaig veure després els llits, també blancs; era una cosa molt depressiva, i no entenc perquè usen tant el blanc, que és el color del dol i de la mort. Un nen hauria d´anar sempre vestit i cobert amb els colors de l´alegria, escarlata, groc o blau fort. Nosaltres els vestim de cap a peus de color d´escarlata; perquè estem contents que hagin nascut; però els estrangers ho fan tot contra natura.
....Una de les coses més estranyes que vaig descobrir, és que la dona estrangera nodria ella mateixa el seu fill donant-li el pit. Mai no se m´havia acudit criar jo mateixa el meu. No és costum de fer-ho entre dones de la nostra categoria i posició, ja que sobren esclaves per a realitzar aquesta tasca."

JAMES COWAN: El somni d´un cartògraf.

."Quants noms als mapes provoquen sensacions màgiques...Cada nom evoca un lloc on viuen orientals amb turbants, sirenes i homes amb peus de boc. He vist figures amb molts braços i dones peludes... El que s´amaga darrere els marges del món ens crida com un cant de sirena,...

....Una vegada vaig conèixer a Nínive un home ric que s´havia obsessionat amb l´adquisició d´almesc. Com que no podia trobar l´objecte autèntic del seu desig, va creuar montanyes, navegar mars i travessar països fins que va arribar a Catai, on va fer regals a l´emperador amb l´esperança de rebre a canvi una petita quantitat d´almesc. L´emperador va quedar tan impressionat amb aquest gest, que va deixar que l´home tallés l´almesc amb les seves pròpies mans. L´home va tornar a Nínive i el va donar als seus fills. Ells, al seu torn, van adulterar l´almesc amb matèria falsa abans de passar-lo als seus descendents. I avui, com ja pots imaginar, l´almesc ha perdut tot el seu perfum.
...D´aquesta manera els antics pares desitjaven la veritat: caminaven per la vida i la mort,... i només de tant en tant es consideraven mereixedors de la gràcia... Desgraciadament el coneixement d´aquest misteri va començar a deteriorar-se a mesura que es transmetia, fins que tot el que en va quedar no tenia cap substància autèntica. Havia perdut el perfum progressivament a cada trasmissió.

...El que m´absorbeix del mapa és precisament el que no revela. Cada vegada que el miro, em captiven les coses que encara no he pogut incloure als marges. Estic frisós per saber més coses, descobrir nous països, nous pobles i nous costums."

GAO XINGJIAN: La Muntanya de l´Ànima.

..."Li dius que, antigament, ressonaven aquí la campana del matí i el timbal del vespre, que el fum s´enfilava de l´encens fent giravolts,...que, els dies de nirvana, s´hi celebraven sumptuoses assemblees religioses.
...Li dius que, quan els fums de l´encens s´alçaven dels innombrables peveters, els fidels acudien de cent lis a la rodona per veure amb els seus propis ulls com el vell monjo entrava en trànsit. Els pelegrins s´atapeïen als camins que travessaven el bosc.
Dius que no hi havia ni un sol fidel que no volgués obtenir la gràcia del vell monjo. Cadascun dels deixebles esperava recollir el seu missatge, ja que, abans de caure en trànsit, el gran mestre ensenyaria el dharma.
...Dius que el vell monjo estava assegut amb les cames encreuades damunt d´una estrada de fusta de sàndal negre, esculpida amb flors de lotus, que practicava una purificació i una abstinència total durant set dies i set nits, sense menjar ni beure, mantenint els ulls tancats, amb una ampla túnica sargida que li flotava damunt les espatlles. Davant l´altar, als encenscers de bronze cisellat es consumien varetes de fusta de sàndal blanc, l´aroma de les quals s´escampava per tota la sala.

"...durant la nit de festa del quinzè dia del primer mes lunar, era un miracle se s´aconseguia trobar un lloc al carrer per contemplar els dracs-llanterna vinguts de tots els pobles... Gongs i timbals ressonaven en cadència... traques de cinc-cents petards dobles penjaven des del capdamunt... Enmig d´un brollador d´espurnes crepitants, els joves feien servir totes les seves energies per agitar llanternes i fanalets, i formaven una dansa que esdevenia terbolí. El qui portava el cap del drac i feia malabars amb una bola brodada multicolor s´havia d´esforçar més que ningú.

...Ell havia vist un centenar d´homes i de dones, amb el rostre tot maquillat, vestits amb túniques taoistes, amb un sabre i una torxa a cada mà, els ulls mig clucs, que cantaven i ballaven. Proferien crits i ploraven. Homes i dones es barrejaven sense cap aparença d´incomoditat, en un estat de follia histèrica, picant de peus i amb el rostre aixecat cap al cel.
...Ella, en canvi, ha dit que no havia vist tanta gent; en realitat no hi havia homes, totes les dones, joves i velles, anaven maquillades amb esplendor. Duien les galtes cobertes de maquillatge d´un color vermell viu, els llavis de color de sang, les celles realçades amb una ratlla de carbó de fusta i els cabells aixecats en una castanya lligada amb una cinta roja ornada amb flors de llessamí. Duien arracades a les orelles... Cantaven i ballaven agitant les mànigues, proferint grans crits, en un ambient frenètic."

 

MANIL SURI: Vishnu. Una vida a l´Índia

...Vishnu li va acostar la nou fins que li va tocar el mig del front. "¿Què es pensa que fa, aquest ximplet?", va pensar el senyor Jalal. Notava tots els bonys de la nou a la pell.
- Treu-me això de seguida - va començar a dir, però abans de poder emetre les paraules, va veure un moviment ràpid i el puny de Visnu va travessar l´aire i va trencar la nou, que va penetrar-li dins del crani.
- Ara mira'm i digue'm qui sóc en realitat.
El primer que se li va acudir és que Vishnu s'havia tornat boig. ¿Quina mena de persona incrustaria trossos de nou al cervell d'algú altre? Llavors es va adonar que la nou li havia obert un forat al front, un forat que era com un tercer ull amb el qual veia una llum intensa. El senyor Jalal va veure que darrera de Vishnu sortia un sol i es va sorprendre de poder-hi mirar directament al centre candent. Mentre mirava, van aparèixer dos sols més; després van ser quatre; després, vuit, i al final setze. Els sols van continuar multiplicant-se i pujant enlaire fins que el cel en va quedar cobert i ja no es veia gens de blau, tot era lluïssor dels discos incandescents que s´estenien fins a l´horitzó i resplandien sobre el senyor Jalal.
Quan el senyor Jalal va abaixar la vista, es va adonar que el cos de Vishnu s´estava transformant en una cosa líquida i lluminosa que xuclava la llum que l´envoltava i la deixava anar amb una gran intensitat. Al seu voltant van començar a aparèixer braços nous, i als extrems el senyor Jalal hi va veure closques marines exquisidament tallades i maces fabuloses amb pedres encastades. Algunes de les mans que li van sorgir sostenien flors de lotus que s´obrien per deixar veure unes anteres enormes que es balancejaven sobre el centre de la flor. Van continuar brollant-li braços i Vishnu va continuar expandint-se fins que va arribar a tocar els sols d´allà dalt i el senyor Jalal ja no podia saber on començava i on acabava el cos de Vishnu. Una fragància dolça, com la de l´encens, però amb un perfum que no feia olor de cap flor, va començar a envair l´aire.
En cada punt de contacte amb els sols hi van aparèixer caps que duien els sols com a corones i que s´estenien al llarg de molts quilòmetres. Uns ulls gegantins s´obrien als caps i el senyor Jalal va recular tot espantat quan es va posar a parpellejar i a mirar-se'l. Les boques es van obrir i a dins es veien dents, ullals i uns rajos llargs de flames, algunes de les quals van saltar fora i van cremar el terra a tocar dels peus del senyor Jalal. A les boques hi havia serps, i calaveres, i el senyor Jalal va veure-hi cossos humans aixafats i rebentats entre les dents.

El senyor Jalal veia que Vishnu no deixava d´expandir-se i que del seu interior es generaven caps i apèndixs nous que sortien a la superfície. Unes formes més petites se li desprenien del cos i s´hi tornaven a unir, com les flames en les vores d´una foguera.
- ¿Qui ets? - va dir els senyor Jalal quequejant-. Digue'm qui ets que apareixes d'aquesta forma tan terrible.
- Sóc el gust que notes en l'aigua, sóc el que veus a l'aire. Sóc l'alè de cada flor, sóc la vida de cada ésser. Sóc totes les coses vives, sóc la creació mateixa. Mira'm i en el meu cos veuràs l´univers sencer.
Una boca immensa es va obrir i va mossegar enlaire molt a prop del cap del senyor Jalal. En van sortir uns ullals gegantins que li van llançar foc a la cara, i el senyor Jalal va notar que les celles se li socarrimaven.
- Abraço dins meu els déus del sol i els déus de la lluna, els déus del vent i els déus que devoren el foc. Sóc la duració del temps, el començament i la fi de l´univers. Al final de cada dia, tots els éssers es destrueixen i es renoven en mi.
El senyor Jalal va veure com es formaven uns dimonis que abandonaven els límits de Vishnu. Els dimonis van ensenyar les dents al senyor Jalal abans que el baf que els sortia dels narius els cobrís fins a fer-los desaparèixer.