LES ARTS MARCIALS

Les cultures asiàtiques van convertir la pràctica de les habilitats del guerrer en una filosofia o forma de viure, com a manera de civilitzar els guerrers. Si no, els guerrers sempre haurien pogut imposar la seva voluntat per la força. La conversió de la pràctica de tir amb arc en una forma de meditació, per posar un exemple, va canviar la naturalesa de la persona que practicava el tir amb arc. Lluny de ser competitiva, es va convertir en un mestre que mai no faria ús del seu mestratge.
La cultura japonesa va distingir clarament entre el judo i el jiujitsu, per exemple. La paraula do en japonès és equivalent a la paraula dao (Tao) en xinès. El judo era el camí del guerrer, una manera de viure del guerrer, una filosofia del guerrer, que superposava el mestratge de les habilitats marcials a la seva aplicació. Ningú no s´atreviria a lluitar contra un mestre de les arts marcials, perquè sabria que no podria guanyar. Si tots els guerrers eren mestres ningú no lluitaria.
La conversió de les arts marcials en formes de meditació tenia una finalitat pacifista. El jiujitsu, en canvi, era una aplicació pràctica de les habilitats marcials, era un ensinistrament per atacar, implicava la lluita ofensiva. De fet, allò que es diu judo a Europa avui és més aviat jiujitsu, perquè no emfasitza una manera de viure o una filosofia sinó una manera de defensar-se o de competir. Com a conseqüència, s´ha hagut d´inventar una nova art, l´aikido, que intenta recuperar l´element cultural, el do del guerrer, que havia desaparegut del judo. El terme japonès bushido fa referència al camí del guerrer en general. La pràctica de les arts marcials ha estat traslladada a Europa, però no pas el bushido.